Acabo de llegir-me el llibre de Catherine l’Ecuyer, Educar en l’admiració. Ja me l’havia llegit fa un temps, però aquesta vegada he connectat molt més i he interioritzat moltes de les coses que diu. És curiós, i imagino que tothom li passa, però un llibre entra de manera diferent en quin moment de la vida te’l llegeixes.

L’autora ens fa plantejar d’on ve l’aprenentatge, si s’inicia des de dins d’un mateix o des de fora. Igual que altres pedagogies com Montessori, defensa la importància que l’aprenentatge vingui des del propi individu.
 
Catherine l’Ecuyer critica durament l’ús de pantalles i noves tecnologies entre els infants, i també és contrària a la sobrestimulació dels infants. Segons ella no fa falta estimular els nens de 1 o 2 anys amb DVD educatius per aprendre anglès o els més grans fent ple d’extraescolars.  Amb la mateixa estimulació que ens proporciona els nostre entorn és suficient per un aprenentatge satisfactori. Una sobrestimulació pot portar a l’efecte contrari, a una pèrdua de l’admiració o de creativitat. L’infant es pot tornar més nerviós o hiperactiu, pot tenir una sensació d’eufòria acompanyada d’un posterior avorriment passiu, o que a l’adolescència busqui cada cop sensacions més fortes.

Defensa el joc lliure com una eina clau per l’aprenentatge. Amb el joc poden deixar anar la seva curiositat i s'apren de dins cap a enfora. Quan eduquem amb activitats massa estructurades els nens i les nenes poden caure en l’avorriment (per ser massa fàcil per les seves competències) o l’ansietat (quan són massa difícils).

L’Ecuyer també té clar, que l’educació no és una feina fàcil i requereix de temps i dedicació. I un dels punts complicats és el dels límits, que ella defensa com a necessaris i que juntament amb l’esforç es pot aconseguir ser lliures.

Valora molt positivament els contacte amb la naturalesa, establir una rutina amb els infants més petits i ens parla de la Bellesa, la bellesa en els sentit filosòfic, i que per els infants seria l’expressió de la bondat i de la veritat. Educar en la bellesa perquè el nen pugui trobar motius per meravellar-se.

Educar en l’admiració és respectar els seus ritmes, les seves necessitats bàsiques, la seva inocència... no avançar etapes.

Educar en l’admiració no és aplicar una sèrie de tècniques, mètodes i prohibicions sinó  la  manera de veure el món, amb la naturalesa com a fonament. El nen com a protagonista, no cal que l’estimulin de fora cap a dins. Ell sol descobreix les coses a través de l’admiració que fa desitjar el coneixement, el que motiva per actuar.

M’agrada quan diu  “els nostres fills no necessiten que ens convertim amb monitors de ludoteca ni que ens esforcem per convertir la seva infantesa en una cosa màgica, perquè la seva infantesa ja és màgica per ella mateixa “

A part de molts altres factors, la distribució de l’espai i la disposició dels elements que hi ha en ell poden ser clau perquè els infants es sentin còmodes i sorgeixi el joc lliure i espontani. La clau és està atent i present, per modificar aquest espai a les necessitats de l’infant. L’espai de joc dels infants és canviant, segons les seves necessitats. Els nostres fills i filles creixen ràpid i els seus interessos canvien en poc temps.

Quan parlem de l’adequació de l’espai, no només busquem el sentit estètic sinó la seva funcionalitat. És imprescindible, per tant, preguntar-nos quin és l’objectiu de la distribució i disposició dels elements. També tenir clares quines són les necessitats. Potser amb un infant de dos anys, és més interessant col·locar elements de joc a prop nostre, com unes olles o culleres que ell pot fer servir al seu abast a la cuina. En canvi de més grans ja poden tenir un espai propi on submergir-se en el seu món sense haver d'estar al nostre costat.  

Per la meva experiència, si tens una casa de dues plantes no té massa sentit posar a l’habitació del teu fill o filla de 2 o 3 anys totes les seves joguines. Està clar que el nen o nena vol estar a prop teu, no és necessari jugar tot a l’estona amb ell o ella, però si que tinguin un contacte visual amb nosaltres. Per tant, tenir un racó de joguines, o un espai per ells al menjador, cuina o allà on passeu més temps sempre serà una ajuda. Un dels primers jocs que fan els nens, és el joc simbòlic, i el fan a partir de la imitació. És per tant interessant, que quan estiguem penjant la roba tinguem algun fil o pinces a la seva altura per poder acompanyar-nos en la nostra feina.  

Poca quantitat i de tant en tant fer neteja de les joguines. En la nostra societat és molt fàcil acumular moltes joguines, entre els reis, aniversaris i  joguines que els cosins ja no fa servir. Podem en aquest cas aplicar també el mètode de Marie Kondo. És important triar les joguines que us voleu quedar. No fa falta que un infant tingui sis nines, potser, amb una o dues ja en té prou. Més quantitat de joguines no enriqueix el joc. Si els infants són més grans podeu fer aquesta activitat plegats, mirar quines joguines volen, quines ja no hi juguen i quines no volen guardar. Sempre és enriquidor saber que una joguina que a casa teva només agafa pols, un altre infant en podria està fent ús i gaudint-ne quan nosaltres ja no la fem servir.  

En certs moments els nens s’ho volen quedar tot, els costa desprendre d’alguna cosa encara que sigui una objecte de quan eren petits i que fa molt que no hi juguen. Però som els pares els que coneixem els nostres fills i sabem amb què juguen i amb què no, per tant podem ajudar a fer aquesta selecció. Sempre que faig el pas de treure joguines, les guardo durant un temps al garatge, si realment no ho demanen durant el temps que jo crec oportú, considero que és el moment de donar-ho algú. Les joguines sempre es poden donar a un familiar o algú que coneixes, però també es poden portar a alguna associació com Càrites. En alguna ocasió he implicat els nens, a netejar bé les joguines que donem, empaquetar-les amb l’envàs original o amb alguna bossa bonica per poder-ho donar a algun infant que no té tants recursos per poder comprar tantes joguines.

Tenir el material ben classificat (una capsa enorme amb totes les joguines a dins no convida a jugar).  Es poden crear diferents racons dins una mateixa habitació. Un prestatge amb cistellets o capses obertes amb peces soltes o elements petits ben classificats (animals, superherois, joc de construccions...). Un racó amb algun element de joc simbòlic com un llitet o cistellet d’una nina, i una o dues nines, amb la seva robeta, mantes... Un espai on tenir el material per les manualitats o espai creatiu... Fins i tot deixar cistells o capses buides perquè ells puguin fer ús del recipient.

Que visualment es pugui veure tot el que hi ha per jugar. Diferents recipients on guardar les joguines, cistells, capses de fusta, capses de plàstic transparent, calaixos oberts...

Tot amuntegat dins una armari no convida al joc. És important tenir tot el material a la vista de l’infant, buscar que estigui al seu nivell i que hi puguin arribar de manera autònoma.

Buscar la bellesa de l’espai. I no em refereixo a buscar una interiorista que ens decori l’espai dels infants. Sinó que hi hagi llum, si pot ser natural, que hi hagi una harmonia amb els colors (colors que incitin a la calma), que no hi hagi excés d’estímuls visuals (molts cartells penjats, o ninots penjants del sostre...). 

Trobar en l’espai una coherència amb la manera de ser del nostre fill. És indispensable acceptar els nostres fills com són i crear un entorn per ells, coherent amb el tipus de joc que els hi agrada jugar. Si són nens o nenes molt actius, es poden deixar espais buits amplis amb la possibilitat de posar matalassos per si vol fer tombarelles o necessita lluitar. Si és un infant que li encanta crear, doncs tenir una taula i una cadira per poder dur terme les seves creacions, i un espai a la paret, per poder-les exposar. A la vegada busquem en un espai  varietat, oferint espais de tranquil·litat amb un prestatge amb contes i una coixí o matalàs per poder llegir, espais de joc simbòlic, espai de construccions, de creació...

Es poden tenir en compte altres aspectes, com per exemple crear espais diferenciats si tenim fills d’edats bastant diferents. Per exemple, una taula més alta on muntar Lego, si hi ha algun nadó a casa que es dedica a desmuntar tot el munta els seu germà gran.  També és important deixar espais lliures sense mobles perquè el joc espontani es produeixi. Deixar per exemple un espai al centre de l’habitació amb una catifa per poder jugar al terra. Els petits ( i mes grans) no els fan falta taula ni cadires. També es pot deixar una taula, calaix o capsa gran sempre buida perquè els nens puguin crear minimons, o fer els seus experiments. 

En un altre post parlarem de quin tipus de joguines i materials es poden tenir a casa per fomentar el joc lliure.