Educar en l'admiració

Educar en l’admiració és una filosofia de vida. L’admiració és una capacitat que tenim tots, però sobretot els infants, de meravellar-nos per  la naturalesa, per coses aparentment insignificants, per situacions quotidianes...

Acabo de llegir-me el llibre de Catherine l’Ecuyer, Educar en l’admiració. Ja me l’havia llegit fa un temps, però aquesta vegada he connectat molt més i he interioritzat moltes de les coses que diu. És curiós, i imagino que tothom li passa, però un llibre entra de manera diferent en quin moment de la vida te’l llegeixes.

L’autora ens fa plantejar d’on ve l’aprenentatge, si s’inicia des de dins d’un mateix o des de fora. Igual que altres pedagogies com Montessori, defensa la importància que l’aprenentatge vingui des del propi individu.
 
Catherine l’Ecuyer critica durament l’ús de pantalles i noves tecnologies entre els infants, i també és contrària a la sobrestimulació dels infants. Segons ella no fa falta estimular els nens de 1 o 2 anys amb DVD educatius per aprendre anglès o els més grans fent ple d’extraescolars.  Amb la mateixa estimulació que ens proporciona els nostre entorn és suficient per un aprenentatge satisfactori. Una sobrestimulació pot portar a l’efecte contrari, a una pèrdua de l’admiració o de creativitat. L’infant es pot tornar més nerviós o hiperactiu, pot tenir una sensació d’eufòria acompanyada d’un posterior avorriment passiu, o que a l’adolescència busqui cada cop sensacions més fortes.

Defensa el joc lliure com una eina clau per l’aprenentatge. Amb el joc poden deixar anar la seva curiositat i s'apren de dins cap a enfora. Quan eduquem amb activitats massa estructurades els nens i les nenes poden caure en l’avorriment (per ser massa fàcil per les seves competències) o l’ansietat (quan són massa difícils).

L’Ecuyer també té clar, que l’educació no és una feina fàcil i requereix de temps i dedicació. I un dels punts complicats és el dels límits, que ella defensa com a necessaris i que juntament amb l’esforç es pot aconseguir ser lliures.

Valora molt positivament els contacte amb la naturalesa, establir una rutina amb els infants més petits i ens parla de la Bellesa, la bellesa en els sentit filosòfic, i que per els infants seria l’expressió de la bondat i de la veritat. Educar en la bellesa perquè el nen pugui trobar motius per meravellar-se.

Educar en l’admiració és respectar els seus ritmes, les seves necessitats bàsiques, la seva inocència... no avançar etapes.

Educar en l’admiració no és aplicar una sèrie de tècniques, mètodes i prohibicions sinó  la  manera de veure el món, amb la naturalesa com a fonament. El nen com a protagonista, no cal que l’estimulin de fora cap a dins. Ell sol descobreix les coses a través de l’admiració que fa desitjar el coneixement, el que motiva per actuar.

M’agrada quan diu  “els nostres fills no necessiten que ens convertim amb monitors de ludoteca ni que ens esforcem per convertir la seva infantesa en una cosa màgica, perquè la seva infantesa ja és màgica per ella mateixa “

---